FEMINISMES

FEMINISMES A CATALUNYA 

Nash, Mary

Revista Literatures, Núm. 5 (Segona època)

A principis del segle XX les dones catalanes van emprendre un conjunt d'activitats de forma individual i col·lectiva que va trencar amb els seus aïllament social i marginació tradicional dels afers públics i culturals. De la mateixa manera que a la societat europea del seu entorn, a Catalunya, i en especial a la ciutat de Barcelona, les primeres expressions d'un feminisme que qüestionava la subalternitat femenina i l'exclusió de les dones del món de la cultura sorgien a la llum pública com a tema de debat i de reivindicació femenina.

Les feministes catalanes impugnaren alguns dels patrons socials tradicionals que relegaven les dones a la casa i reivindicaren un paper actiu per a les dones a la societat que trencava amb el seu aïllament social i la seva marginació tradicional dels afers públics i culturals(1). El feminisme català de principis del segle XX és de signe cultural i social. No se centra en la demanda del vot ni en els drets polítics de les dones. Per tant, no es pot qualificar encara de sufragista. Identifica una agenda d'actuació a partir de la promoció dels drets de les dones als àmbits educatius, culturals i laborals. En aquest sentit, el procés de conscienciació de les dones es pot entendre com a renegociació dels termes del contracte social de gènere, és a dir, de conquesta d'espais de llibertat, i de modificació d'alguns dels elements dels codis de gènere que limitaven la vida de les dones i les seves opcions en aquell moment.

La tipologia del feminisme català s'ha de contextualitzar en el marc del context històric que influeix en la seva definició. D'entrada, cal assenyalar que les característiques del desenvolupament polític espanyol no foren propícies per l'emergència d'un feminisme liberal de signe polític, orientat cap a la consecució del sufragi i dels drets polítics individuals. El desenvolupament del sistema polític de la Restauració en l'Espanya de finals del segle XIX, es caracteritzà per la debilitat del sistema representatiu parlamentari. Se sostenia a partir de la dualitat d'un sistema constitucional formal i un funcionament polític real basat en el caciquisme, la corrupció política i el frau electoral. Aquest ordre polític generà un clima de desconfiança generalitzada respecte a l'eficàcia de les reformes polítiques i va implicar una cultura política que no identificà, necessàriament, el progrés amb l'ampliació dels drets polítics. D'aquesta manera, la consolidació d'una cultura política de suspicàcia respecte al sistema polític representatiu parlamentari va tenir com a conseqüència frenar el desenvolupament d'un feminisme de signe sufragista que reclamarà els drets polítics de les dones. En definitiva, la cultura política fou poc favorable al despertar d'un feminisme liberal de signe polític, tal com havia succeït a països com la Gran Bretanya o els Estats Units.

Restriccions i cultura de gènere

El règim polític de la Restauració proclamà el 1891 un sufragi configurat en termes universals però excloent des de la perspectiva de gènere. Definit com a home públic, l'home era un subjecte polític actiu i un ciutadà per definició. Així, treball i vida pública configuraren l'eix de la identitat masculina, en obert contrast amb una definició de la feminitat basada en la maternitat, la dedicació a la família i l'actuació de les dones en l'espai privat de la llar. Fins que la constitució democràtica de la Segona República va introduir el principi d'igualtat política entre els sexes, la legislació espanyola evidenciava una clara discriminació de la dona —en especial de la casada— respecte als homes. Així, un altre tema decisiu és el fet que el sistema legislatiu va restringir de manera molt clara la capacitat civil de la dona, tant dins com fora del matrimoni. Gràcies al règim de separació de béns imperant a Catalunya, la dona podia gaudir d'independència econòmica dins del matrimoni, cosa que no succeïa a la resta de l'Estat. Aquest règim reconeixia a l'esposa la propietat, el gaudiment, l'administració i la disposició dels seus propis béns, però moltes de les convencions socials impedien una actuació femenina en llibertat.

La submissió de la dona a l'autoritat del marit quedà clarament establerta al Codi Penal. La desobediència o l'insult de paraula eren motiu suficient per fer empresonar la dona, mentre que el marit era castigat únicament en cas de maltractament. L'adulteri i els crims passionals també mereixien un tractament diferenciat en funció del gènere. L'impacte de la cultura de gènere constitueix un factor molt significatiu en la discriminació femenina i influeix en la modalitat del feminisme català. Cal recordar el pes cultural del discurs de gènere predominant que marcava pautes de conducta per a les dones catalanes definides per la domesticitat i la insistència en la seva comesa maternal i familiar(2). Evocades com a "àngel de la llar" i "perfecta casada", aquest discurs delimitava l'espai domèstic de la casa com a àmbit exclusiu d'activitat femenina. Mentre la identitat masculina es configurava a partir de l'espai públic i els eixos del treball, la virilitat i la funció pública de ciutadà, la identitat de les dones se sostenia en la naturalesa, la reproducció i el món privat. En aquest joc de poder de distribució d'espais d'actuació i de rols, les convencions socials consideraven l'aspiració de les dones de desenvolupar tasques socials o activitats culturals al món públic com a transgressió del codi social de gènere i, per tant, de respectabilitat. L'univers públic de la política, la cultura, del treball productiu, de l’educació superior i dels mitjans de comunicació era definit com quelcom d'essencialment masculí mentre les pautes culturals del moment anul·laven la capacitat d'agència social i cultural a les dones en negar-los el dret a tenir projecte de vida propi, expressar la seva creativitat o desafiar les convencions socials.

La divisió de rols de gènere s'efectuà precisament a partir d'aquesta diferència sexual i de l'adjudicació corresponent de característiques determinades a homes i dones. L'exclusió d'aquestes dones de l'àmbit públic es va argumentar a partir de suposades aptituds naturals per a la vida domèstica, com ara l'afectivitat, el sentimentalisme, l'abnegació i la carència d'atributs "masculins" com la racionalitat, la intel·ligència, la capacitat de judici o la competitivitat. Davant l'home públic ciutadà, prevalia el model de dona domèstica, confinada a la llar. En aquest sentit, existia un pes més important de la lògica de la diferència de gènere que la lògica de la igualtat.

Cal recalcar, a més a més, les deficiències importants en l'educació femenina tant de les classes subalternes com de les classes mitjanes, així com també la seva marginació dels circuits habituals d'expressió cultural. Aquests condicionants portaren a l'elaboració d'un feminisme d'un clar signe cultural per aportar plataformes d'expressió i d'aprenentatge cultural i millorar la qualitat de l’educació femenina.

El pes del catalanisme marca a la vegada la forta definició identitària i política del feminisme català, encara que existien algunes excepcions com el feminisme obrerista o lliurepensador. La clara identificació entre catalanisme i feminisme s'ha d'entendre evidentment per la procedència social de la majoria de les feministes catalanes de principis de segle, pertanyents a l'alta burgesia catalanista. Moltes de les feministes més significatives estaven relacionades per llaços familiars amb personatges de gran relleu al catalanisme.

Un altre punt a contemplar, prou desconegut, és el fort pes centralista nacional d'algunes de les manifestacions del feminisme espanyol com l'Asociación Nacional de Mujeres Españolas (ANME), fundada el 1918. De la mà de María Espinosa, la seva presidenta, l'Asociación expressà de manera clara els seus pressupòsits de patriotisme espanyol com queda evident al primer punt del programa: "Oponerse, por cuantos medios estén al alcance de la Asociación, a todo propósito, acto o manifestación que atente contra la integridad del territorio nacional”(3). El discurs nacionalista de l'ANME va quedar reforçat en el seu programa en proclamar com a objectiu específic de l'Asociación “Procurar que toda madre española, en perfecto paralelismo con la maestra, inculque en el niño desde la más tierna infancia, el amor a la madre patria única e indivisible"(4). Aquest marc hostil a la identificació d'un feminisme de signe català junt amb el pes del catalanisme de principis de segle en els cercles més propers de les dones feministes més actives, porta cap a una definició d'un feminisme de signe identitari català.

Recapitulant, l'impacte d'aquests diferents components, de cultura política, de cultura de gènere i de la domesticitat, de deficiències educatives i culturals i del fet diferencial català influeixen en la definició inicial del feminisme català com a feminisme social, cultural i catalanista. Un altre element característic a tenir en compte és la seva inserció en l'òrbita del reformisme catòlic, per tant la seva relectura del feminisme tindrà a la vegada un fort component confessional.

Modernització econòmica i social de Catalunya

El procés de modernització econòmica i social de Catalunya durant el primer terç del segle XX i l'aparició d'un grup de dones cultes, pertanyents a l'alta burgesia catalanista i interessades a millorar la condició femenina, permeteren la introducció de canvis significatius en el model de dona catalana vigent i en la formulació dels seus drets. En aquest context es publica el primer llibre que reivindicà el terme feminisme de la ploma de Dolors Monserdà amb el seu Estudi Feminista l'any 1909(5). De fet, el terme feminista sorgeix a finals del segle XIX quan la francesa Hubertine Auclert el va introduir al vocabulari del moviment de les dones l'any 1879. A finals del segle XIX s'havia generalitzat l'ús de la paraula feminisme a diversos països europeus. A Catalunya, l'obra de Dolors Monserdà normalitza el debat al voltant del feminisme i es converteix en un dels textos fundacionals del feminisme català. El significat d'aquest títol és que es tracta d'una de les primeres obres que anomena el feminisme i el reivindica públicament. La seva publicació obrirà un gran debat al voltant del feminisme que esdevindrà en molt poc temps tema de discussió pública. D'aquesta manera, el feminisme i la situació de la dona es convertiren en un dels aspectes del procés de modernització a Catalunya i tema de debat de fòrums tan remarcables com l'Acadèmia de Jurisprudència i de Legislació en el discurs inaugural Comentarios al movimiento feminista de Guillem Tell i Lafont l'any 1915.

La figura de Dolors Monserdà evoca sens dubte un personatge femení excepcional, amb talents polifacètics com a narradora, escriptora, periodista, organitzadora i reformadora social(6). Dolors Monserdà és una de les figures més representatives de les primeres generacions de feministes catalanes. Partidària del feminisme catòlic i conservador, desenvolupà la seva visió dels drets i promoció de les dones de forma estreta amb el catalanisme polític. Bona coneixedora del pensament feminista internacional, Monserdà estava molt influïda pel feminisme catòlic francès i elaborà la seva versió del feminisme per Catalunya en contraposició precisament al feminisme laic, militant i radical del sufragisme anglès. Lògicament, la seva versió de feminisme es fa des dels patrons de la classe social de la burgesia i del catolicisme social. A diferència del feminisme de la igualtat, no proclamava els drets polítics ni el sufragi com a elements prioritaris de la seva lluita. En canvi, des de la base justificativa de la diferència de gènere, argumentava que els valors femenins i l'experiència de les dones en el seu rol de mares i esposes els permetia desenvolupar una important tasca social i cultural. El feminisme de Monserdà proposà un model de dona nova, basat en els valors tradicionals de la cultura catalana, el conservadorisme polític i la tradició catòlica. També mobilitzà les dones per a la causa catalanista i reclamà un rol decisiu en la construcció de la societat catalana. El caràcter confessional del seu feminisme es complementava amb altres trets més modernitzadors i reivindicatius, particularment en el camp de la formació cultural i educativa. Semblantment com moltes feministes del moment, el seu objectiu fonamental era assolir una educació de qualitat per a les dones catalanes. El reconeixement del treball femení i la millora i la dignificació de les activitats laborals de les dones figuraven en el seu feminisme el qual, malgrat la seva orientació política conservadora, reclamava una major llibertat per a les dones.

El reconeixement social de les activitats laborals de les dones queda clar a la novel·la de Dolors Monserdà La fabricanta que evocava la figura de la dona emprenedora, activa i amb iniciativa. Personatge que sovint es presenta sota la imatge del conservadorisme polític que reflecteix la seva trajectòria com a membre de la burgesia catalana, el pinzell de la pintora modernista Lluïsa Vidal va captar les ambivalències, contradiccions i transgressió d'aquesta dona amb l'insòlit dibuix "Les Guerreres" de 1908-1909 que evoca aquesta digna dama de la burgesia catalana entre dos nus femenins, figures que representen dones guerreres o fins i tot amazones.

Coneixedora dels ambients del diari La Fronde (1897-1903) i del feminisme a París de l'entorn de la figura de l'actriu i periodista Marguerite Durand, i dels tallers femenins de pintura que havia freqüentat, Lluïsa Vidal estava assabentada del món del feminisme europeu i de la seva trajectòria i tal vegada la intencionalitat d'aquest dibuix és representar la capacitat de confrontació i transgressió feminista de Dolors Monserdà. Aquesta dinàmica d'activisme va transgredir les normes tradicionals de comportament de gènere en forçar l’accés de les dones als espais públics fins aleshores monopolitzats pels homes.

Carme Karr i la revista Feminal

A l'abril de 1907 apareix Feminal, com a suplement de la Il·lustració Catalana. Aquesta revista femenina ofereix un espai d'expressió de l'univers de les dones catalanes i de les seves demandes. Fundada i dirigida per la feminista catalana, l'escriptora i periodista Carme Karr, es converteix, semblantment com la revista feminista La Fronde a París, en vehicle de canalització de les demandes feministes i de la visió de les dones de la cultura i de la societat catalana. És ben coneguda la figura de Carme Karr(8). Neboda de l'escriptor francès Alfons Karr, es va casar amb l'escriptor Josep Maria Lasarte. Havia rebut una bona educació i tenia amplis coneixements literaris i artístics. L'any 1902 començà les seves col·laboracions periodístiques al seminari Joventut, on escrivia amb els pseudònims l'Escardot i Xènia. Autora de diverses novel·les, narracions infantils i obres de teatre, destaca la seva obra Cultura femenina publicada l'any 1910 que es basava en una sèrie de conferències seves a l'Ateneu Barcelonès.

La publicació de Feminal pot considerar-se com a manifestació significativa del feminisme català d'aquesta època. Podríem evocar la revista en termes de la transgressió de la paraula de les dones. Representà alhora una transgressió i un gir decisiu en qüestionar els codis de gènere vigent i reclamar un espai d'expressió propi. Accedir a la paraula, escriure i forjar una identitat pròpia formaven part de les aspiracions de moltes dones catalanes de principis de segle que van demostrar una gran inquietud cultural i intel·lectual en un ambient de per si summament hostil a l'educació i l'expressió cultural femenina. Durant generacions les dones havien internalitzat codis de gènere i normes diferencials d'educació. Malgrat aquest impacte negatiu, moltes dones expressaven expectatives en matèria educativa que anaven molt més enllà d'una educació subsidiària merament d'adorn. El pes dels convencionalismes socials i de l'educació rebuda no impedia del tot a les dones catalanes qüestionar i renegociar rols de gènere tan restrictius. Els seus escrits, les seves trajectòries personals i l'expressió creixent de la creativitat femenina i del seu protagonisme social i cultural posaven en evidència el trencament del model tradicional de gènere i la decisiva confrontació amb la limitació de les dones a la domesticitat.

L'efervescència creativa de les dones catalanes es va manifestar en àmbits diversos com ara la cultura i l'art (Margarida Xirgu, Carme Karr, Víctor Català, Lluïsa Vidal, Pepita Teixidor, Lola Anglada), la renovació pedagògica (Rosa Sensat, Leonor Serrano), el reformisme social (Maria Domènech de Canyelles, Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison) o el moviment obrer (Teresa Claramunt). Si bé encara no s'havia produït la consolidació de la figura de la dona professional, excepte en casos excepcionals, aquesta galeria representava dones establertes, amb una reconeguda presència pública i una ressonància cultural i social. És en aquest entorn de forjar l'expressió de la paraula, d'identitat i de capacitat creativa de les dones més enllà de la llar que cal emmarcar el sorgiment de la revista Feminal l'any 1907 i les activitats de les dones catalanes.

El setmanari Or i Grana, promogut per la Lliga Patriòtica de Dames, va ser el precedent immediat de Feminal. Sorgit com un espai d'impuls del catalanisme i de promoció de la dona catalana, encara que caracteritzat per un escàs discurs emancipador, es va publicar en el marc de Solidaritat Catalana, entre desembre de 1906 i febrer de 1907. Feminal representà, en canvi, el despertar col·lectiu del feminisme català. Es fa eco d'un llarg procés de conscienciació feminista i tingué la capacitat de formular respostes col·lectives en clau femenina de les preocupacions d'un nucli petit però amb gran ressonància pública de dones de la burgesia catalana. Dirigida i redactada en gran part per Carme Karr que firmava articles amb el pseudònim Joana Romeu, tenia un ampli equip de dones col·laboradores. Entre elles figuraven Dolors Monserdà, Carme de Burgos Seguí (corresponsal a Madrid), Mercè Padrós i Busquets, Maria Dolors Cortada i Maria Domènech de Canyelles.

Focalitzada a un ampli sector de públic, Feminal es publicà de forma mensual durant 10 anys fins al 1917. Convertida en una plataforma decisiva de la promoció cultural i dels interessos socioculturals de la dona catalana, impulsà una modernització de la vida de les dones. Reivindicà el seu dret a una educació moderna de qualitat, entenent que el progrés de la societat passava per l'educació femenina com a instrument clau de la seva emancipació i del seu desenvolupament social. Tanmateix, reflectí també el pes de les condicions culturals i socials de l'època i expressà les ambivalències i contradiccions en la seva constant, matisada però alhora atrevida, expressió del feminisme català. Malgrat que la demanda del vot no esdevingué el seu eix reivindicatiu, propulsà un decisiu rol femení en els moviments de reformisme catòlic, de renovació pedagògica i del nacionalisme català. De forma implícita i explícita reclamà el reconeixement de la dignitat de les dones, de la seva capacitat i dels seus drets a aconseguir les demandes socials i culturals d’emancipació femenina.

Feminal era escrita majoritàriament per dones. A l'estil dels magazins francesos, publicava articles de fons, textos literaris i poesies escrites per les escriptores més conegudes de l'època com Víctor Català o Dolors Monserdà. També donava notícies d'exposicions i activitats culturals, reproduïa partitures musicals i informava sobre l'associacionisme femení i el feminisme internacional. Revista àmpliament il·lustrada, integrava fotografies, i sobretot, nombrosos dibuixos, molts d'ells del pinzell de la seva il·lustradora més consagrada: Lluïsa Vidal(9).

En el primer número de Feminal, de l'abril del 1907, Carme Karr presenta l'agenda de la revista que es proposa elevar el nivell intel·lectual i cultural de les dones catalanes. També reclama un espai per a les dones als cercles culturals i socials i critica als homes de la burgesia catalana el monopoli que exercien d'aquests àmbits. Aquest feminisme cultural fou un dels eixos del feminisme català de principis del segle XX en reclamar la promoció intel·lectual, cultural i individual per a les dones i espais per expressar la seva veu.

Una primera mirada superficial a Feminal pot induir a la idea d'una revista conservadora, complaent amb els rols tradicionals de gènere i amb la domesticitat. Tanmateix una lectura més atenta tant dels escrits com de les imatges ens assenyala un món molt més complex, construït a partir del conformisme però també del qüestionament i d'una mirada transgressora que deixen entreveure els seus escrits i les propostes noves i atrevides de negociar el pacte de gènere per ocupar espais públics i garantir el reconeixement de les dones. Per primer cop, la revista Feminal ofereix una petita galeria de retrats dels personatges femenins de l'època, absents d'altres publicacions. El fet mateix de dibuixar i de publicar els rostres d'aquestes dones és tota una afirmació de visibilització i de reconeixement que reforça els seus escrits. La revista evidencià la presència molt activa de les dones a iniciatives culturals, esportives, benèfiques, educatives, pedagògiques, literàries, musicals i artístiques així com també l'activisme feminista internacional.

Obrir el món dels esports a les dones fou un dels objectius de gran interès per la revista que en números successius aportava informació i imatges sobre la participació de les dones en tot tipus d'esports, així com també en la competició. Així a les seves planes trobem dones tennistes, participants en concursos de globus lliures, nedadores, futbolistes, genets, aviadores, esquiadores, aeronautes i ciclistes entre d'altres, tot un nou món d'inconformisme per a les dones de l'època.

En aquell moment, la lectura i l'escriptura eren encara coneixements restringits només a una quarta part de la població femenina(10). Les deficiències importants en l'educació femenina tant de les classes subalternes com de les classes mitjanes portaren a la denúncia i l'elaboració de projectes per millorar la qualitat de l'educació femenina. A començaments del segle XX, la situació educativa de la dona era molt deficitària, tant en iniciatives com en continguts. Les deficiències en el sistema escolar —poques infraestructures, professorat escassament qualificat— i el fracàs de les iniciatives renovadores sorgides des de finals del nou-cents, van produir una taxa d'analfabetisme molt elevada: segons el cens de 1900, a Espanya, aquest problema afectava un 71% de la població femenina i a Catalunya un 69,7%. Aquesta situació canviarà substancialment en les primeres dècades del segle XX, amb l'aparició d'una sèrie de factors —fins aleshores absents— que permeten una millora en l'educació femenina: un cert progrés social i econòmic, necessitat entre la classe mitjana de formar-se professionalment per accedir al món laboral i un creixent interès pel tema educatiu. El canvi d'actitud vers l'educació havia d'incidir positivament en el panorama cultural i en 1930, el percentatge d'analfabetisme es redueix a un 32,2% a Catalunya.

El model d'ensenyament reservat a les dones era molt diferent de les exigències educatives per als homes. En la tradició del feminisme il·lustrat, el feminisme català reclamava l'accés a una educació de qualitat i convertiren el dret al treball remunerat en bandera de lluita de consolidació de la individualitat femenina. No és casualitat que el 1910 Carme Karr associés feminisme amb l'accés a la cultura o que entengui que l'educació constituïa un instrument decisiu per aconseguir l'emancipació de les dones(11). Moltes de les iniciatives per la millora de l'escolarització i de l'ensenyament femení es van portar a terme per part de grups de dones actives en el moviment de reforma educativa lligada amb les iniciatives de renovació pedagògica liderades per Rosa Sensat, Francesca Bonnemaison i la mateixa Carme Karr. Per la directora de Feminal era absolutament necessari trencar amb el tradicional model d'educació femenina que tenia com a ideal únic el matrimoni o el convent: «Aquí hi hauríem de pensar una mica més, amb tot això, en lloc d'educar les nostres filles sobre la basa d'aquella ridícula profecia casolana: "Les noies, o casades o monges..." La generalitat dels pares i mares tenen tanta fe atàvica en aquestes paraules, que difícilment poden concebre altre pervindre per a llurs filles. I quantes víctimes causa aquesta estupenda ceguera voluntària! Comptant amb això, les famílies envien les nenes a educar-se en els col·legis congregacionistes més a la moda, plenament convençudes de que, al sortir d’allí, on tants diners han enterrat per a llurs filles, aquestes hauran assolit el més alt grau de perfecció donat a la dona, i que, amb el primer vestit llarg, poden presentar-les, sense témer gaires competències, en aquell ... mercat que sol anomenar-se la societat.»(12)

Per a ella calia un model educatiu de formació racional, científic i integral de la dona com a persona, com a individu, amb drets propis, una base sòlida per assolir les comeses socials d'esposa, mare i ciutadana. D'aquesta manera entenia que l'educació era un instrument de formació de la ciutadania i de democratització de la societat. La seva veu ferma i transgressora marca de forma constant les línies editorials i l'agenda feminista de Feminal. Incloïa sovint articles i imatges sobre pedagogia, l'escolarització de les nenes o l'educació de les dones com ara sobre l'Escola del Bosc, el congrés pedagògic o la higiene escolar(13). Si bé Feminalapuntava de forma constant imatges més tradicionals de les ocupacions femenines pel que fa a esposa, mare, membre més sotmès de la parella o en activitats de voluntariat, de cura dels malalts, de la gent gran o dels infants també es va esmerçar a presentar una imatge més moderna de la dona professional, amb autonomia d'actuació, amb una ocupació liberal i reconeixement professional. A Feminal trobem, per exemple, referències a metges com ara Trinitat Sais (març 1912 i febrer 1914), Manuela Soles i Claras (juliol 1908) i Encarnación Tuca (agost 1914), mestres com Maria Montessori (juliol 1914) o compositores com Narcisa Freixas (abril 1907).

Feminisme cultural

El feminisme cultural i social del moviment de dones a Catalunya als anys al voltant de la Guerra Gran no es caracteritzava per un programa polític de caire sufragista que reclamava el vot i els drets polítics per a les dones. L'any 1916 es va celebrar un cicle de conferències a l'Ateneu Barcelonès que ens dóna una bona idea dels plantejaments del feminisme català. Hi van intervenir, entre d’altres figures destacades del moviment de dones que també s'aglutinaven a l'entorn de Feminal, Carme Karr, Leonor Serrano, Maria Domènech, Rosa Sensat, Maria Baldó i Dolors Monserdà. El feminisme plantejat se situava entre el feminisme radical, el militant del sufragisme anglès i les postures tradicionals més immòbils. Els temes tractats a l'Ateneu resumeixen entre el seu repertori d'interessos: modernització, educació com a mare però també com a persona, desenvolupament del treball intel·lectual i remunerat, preparació per a la maternitat i aprofundiment del sentiment religiós.

De la ploma de les seves col·laboradores, la revista reflecteix gran part de l'entorn social i cultural d'aquest feminisme social. Davant d'uns patrons socials de la domesticitat que obligava les dones a limitar-se a la llar com a únic projecte de vida, no es va resignar a aquest paper social, va impugnar els estereotips i va reivindicar un rol emprenedor, actiu i de prestigi per a les dones. Tanmateix no qüestiona el model vigent de gènere i de la dona mare i esposa. Carme Karr busca en tot cas la utilitat social de totes les dones, incloses les que no eren mares biològiques. Davant de les propostes de convent com a única opció per a la dona soltera, ella reclamà les seves funcions socials a partir d'un feminisme de signe d'un maternalisme social que evocava drets i la presa de poder de les dones, però des de la seva adjudicació a tasques socials tradicionals de gènere:

«(...) sobre todo, hay que dar a la mujer, desde su despertar a la vida, conciencia de su propio valor, de su poder y de su misión; es indispensable que tenga una noción bien definida de su personalidad, para que los desengaños sean para su corazón fecundos en experiencia generosa, para que piadosamente, fija la mirada en las miserias humanas y el espíritu en la divina esperanza, comprenda la fuerza consoladora del deber y de la dicha de dar a todas las criaturas aquella su alma que no ha podido consagrar a otra alma. La verdadera misión social de la mujer ha de estar, pues, basada en la conciencia de su poder, de sus deberes y de sus derechos. Entre la sufragista violenta, hombruna, revolucionaria, y la beata ignorante, fanática e intransigente, hay la mujer fuerte de que nos hablan los Santos Proverbios.»(14)

Sota el model d'un feminisme basat en la "dona forta" del reformisme social en concordança amb els postulats del catolicisme i del catalanisme conservador de l'època, la revista informa sobre activitats similars com ara la Conferència de Ginebra per les Lligues de Consumidors (Octubre 1908) o el primer congrés feminista a Itàlia el 1908. Però Feminal publicà informació sobre les activitats del feminisme internacional de signe més radical. Cal destacar que informa sobre el sufragisme militant anglès. A les cròniques sobre les notícies d'Anglaterra inclou, per exemple, en el seu número del 28 de juliol de 1908 un ampli reportatge simpatitzant amb la lluita sufragista militant. Junt amb imatges de manifestacions de sufragistes al Hyde Park de Londres i d'un míting a l'Albert Hall, presenta fotos de les màximes dirigents del moviment radical, la senyora Emmeline Pankhurst i la seva filla Christabel, partidàries de l'acció directa i d'estratègies de violència per a aconseguir el vot per a les dones(15). En incorporar la figura transgressora d'Emmeline Pankhurst que havia declarat l'any 1909 "Sóc allò que es podria anomenar un hooligan", Feminal es va confirmar com a espai d'informació pluralista en la seva presentació del feminisme internacional.

És cert que en el seu conjunt el feminisme de Feminal no es pot contemplar com un feminisme radical d'oberta confrontació. Més subtil, planteja ruptures més petites i qüestiona les fronteres d'actuació de les dones. Però cal assenyalar que la seva directora Carme Karr passà d'una postura de reticència inicial davant de la qüestió del vot femení a la seva defensa. El seu article "El vot de la dona" de 1917 demostrà la seva adhesió al sufragi femení, tot un gir en incorporar els drets polítics de les dones a la seva agenda feminista després d'una dècada de dedicació a un feminisme de caire més cultural i social. L'any 1921 fundà l'entitat Acció Femenina amb el propòsit d'impulsar el sufragi i els drets de les dones.

Educació i l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona

El feminisme català fou un agent educador i dinamitzador de la cultura femenina com a instrument d'emancipació de les dones. Com a educadores, mestres i professores, les dones promogueren la renovació pedagògica i les reformes de l'ensenyament. Crearen escoles i institucions educatives que compensaven les deficiències de l'ensenyament públic femení. Fundaren centres que facilitaven l'accés a l'ensenyament secundari i superior i a la formació professional, i crearen un model educatiu renovat. Les seves iniciatives d'una formació educativa i professional modernes trencaren amb molts dels pressupòsits educatius del moment que limitaven l’educació de les dones a la formació com a esposes, mares i mestresses de casa. Carme Karr, la pedagoga Rosa Sensat i Francesca Bonnemaison impulsaren un ensenyament de qualitat i el dret a la formació professional per a les dones catalanes, creant models educatius i institucions que repararen en part el gran dèficit educatiu existent.

Cal remarcar la significativa trajectòria de l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona fundat a Barcelona el 1909 per Francesca Bonnemaison(16). Va ser, sens dubte, exemplar en la formació educativa i professional de les noies catalanes entre 1910 i 1936, arribant a més de 8.000 alumnes l'any 1930. Sota la fórmula d'un Patronat estava dotada d'una organització interna en nou seccions permanents: Educació i Instrucció; Relació i Treball; Biblioteca Circulant i Pública; Religió i Culte; Socors Mutus; Economia i Proveïments; Organització i Propaganda; Esports i Excursions i Cerimonial i Festes. Oferia una formació cultural general, domèstica i professional que preparava les noies per a treballar i tenir un paper actiu en la societat civil. Sota la coordinació de Rosa Sensat, en matèria educativa s'orientà en una vessant més tradicional de cultura general i domèstica, formació moral i religiosa però, també, va integrar ensenyaments nous de caire professional on destacaven el programa d'estudis comercials, que en col·laboració amb la gestió de col·locacions per part de la Borsa de Treball, obria noves ocupacions a les dones en el sector serveis, en qualitat d'empleades d'oficina. L'Institut també es configura com a espai d'educació moral i cultural, en casa de cultura per a les dones i espai de temps lliure i relació social, obrint, per tant per primera vegada, nous espais de trobada i de formació a les dones catalanes, sota la iniciativa femenina.

La seva vocació d'una oferta educativa àmplia, global i moderna oferí la possibilitat d'un ventall educatiu molt més ampli a les noies catalanes de la petita burgesia, però també a les dones d'extracció social de la classe treballadora becades per l'Institut. Articulat des d'un discurs confessional i de classe, és tanmateix un clar exemple d'iniciatives de promoció de la dona, de foment de les capacitats femenines i d'obertura d’horitzons laborals i culturals per a les dones catalanes. A la seva pràctica, criticava algunes de les normes imperants que limitaven les dones i les obligaven a assumir un paper subordinat a la societat.

Tot i que era políticament conservador, trencà amb moltes de les limitacions existents, modificà el perfil de les virtuts femenines de modèstia i autoabnegació en promoure el valor de l'autoestima entre l'alumnat. La seva clara defensa del dret a un treball remunerat per a les dones no casades, infringia de manera clara el pressupòsit tradicional del monopoli masculí al treball assalariat i la negació a les dones d'una identitat com a treballadores. És significatiu, per últim, destacar la importància de les escoles superiors creades per la Mancomunitat de Catalunya, amb l'objectiu de fomentar la formació professional femenina. En aquest sentit cal destacar l'Escola Superior de Bibliotecàries (1915) i l'Escola d'Infermeres (1919) que institucionalitzaren la figura de la bibliotecària i la infermera com a professions eminentment femenines i altament professionalitzades.

Feminisme obrer, laic i lliurepensador

Com a contrapunt, l'anticlericalisme i una dura crítica de la religió constituïen la base d'un altre corrent feminista que prosperava en els cercles obrers, republicans i lliurepensadors(17). Ángeles López Ayala era la promotora més important d'un feminisme republicà que recolzà la idea que, per aconseguir l'emancipació, les dones havien d'alliberar-se de les restriccions que els imposaven l'Església catòlica i la religió mentre des de l'obrerisme l'anarquista Teresa Claramunt denuncià la discriminació de la dona obrera i impulsà el sindicalisme femení a Catalunya. L'any 1897 es va crear la Societat Autònoma Femenina per la lliurepensadora republicana Ángeles López Ayala, l'anarquista Teresa Claramunt i l'espiritista teosòfica Amàlia Domingo Soler amb l'objectiu primordial d'educar les dones en els valors anticlericals lliurepensadors i d'orientar la identitat femenina en els ideals de la ciutadania. Aquest feminisme laic guanyà impuls a partir de 1898 amb la creació de la Societat Progressiva Femenina sota el lideratge de López de Ayala. Fins la seva desaparició l'any 1919 aquesta associació defensà els valors del laïcisme i de l'anticlericalisme i de l'emancipació de les dones. Ángeles López de Ayala i Amàlia Domingo Soler impulsaren publicacions com ara El Gladiador, que foren fòrums d'un ideari laïcista i emancipador. Associades al republicanisme lerrouxista, les feministes republicanes tenien el propòsit de secularitzar els costums i l'acció social de les dones i allunyar-les de l'òrbita d'influència eclesiàstica. L'educació de les dones i la seva formació en els valors cívics de la ciutadania era l'eix de la seva agenda d'actuació. Partidàries d'un feminisme progressiu que qüestionava el privilegi masculí, a partir de la primera guerra mundial, van adoptar la defensa d'un feminisme de la igualtat i dels drets polítics de les dones. En aquest sentit, és de destacar que el 1919 Ángeles López de Ayala assumeix la defensa del sufragi femení.

Des de l'obrerisme també les dones treballadores desenvoluparen una crítica a la seva situació de marginació en el moviment obrer. Figures com l'anarquista Teresa Claramunt denunciaren la situació de subordinació de les obreres, i reclamà la necessitat d'aconseguir la seva emancipació a qualsevol projecte de transformació social. Teresa Claramunt publicà, l'any 1905, un dels primers tractats sobre la condició social de la dona escrit per una obrera, La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre, on reclamava l'autonomia de les dones i la necessitat de la seva emancipació com a "esclaves dels esclaus"(18). Claramunt deia que un dels majors obstacles al progrés de les dones era el sentit de superioritat dels homes. També fou una de les primeres activistes socials que defensà l'autoemancipació de les obreres la qual, segons afirmava, sols s'aconseguiria via una lluita específica com a dones. Tanmateix molt poques obreres havien assolit un grau de consciència feminista com el de Teresa Claramunt.

Durant la Primera Guerra Mundial, la mobilització femenina s'engegà per la falta d'aliments i els alts preus en un context d'agitació social general i de deteriorament del nivell de vida de la classe obrera. Les dones van recórrer a l'acció directa i assaltaren les tendes i els centres de distribució de menjar a Barcelona, establiren xarxes que es filtraren tant en la comunitat local com en els llocs de treball, on les dones jugaren un paper important en el lideratge i el desenvolupament de la conflictivitat social, encara que no es formulaven en termes d'un ideari feminista. En tot cas, tant per part de les obreres com per a les burgeses, un dels eixos constants de les seves demandes era la dignificació i el reconeixement social de l'experiència laboral femenina. També cal recalcar que precisament per desacreditar les obreres en lluita, se les va associar amb el radicalisme de les sufragistes angleses, en un sorprenent dibuix publicat a L'Esquella de la Torratxa l'any 1918 el qual desqualifica l'acció col·lectiva de les dones del districte V de Barcelona en protesta contra la pujada de preus en anomenar la seva líder com a Miss Pan Kurst, en referència a la sufragista radical Emmeline Pankhurst(19). Figura de rebuig social a l'imaginari col·lectiu català, el desqualificatiu ignora la procedència burgesa de la Sra. Pankhurst en aquesta càustica lectura antifeminista contra la rebel·lió de les dones.

D'aquesta manera, es fa una associació directa de la transgressió de les dones obreres amb el feminisme, un element més en indicar la presència del feminisme o de l’antifeminisme en la societat catalana de principis del segle XX.

Notes
1 Nash, Mary (Ed.) Més enllà del silenci. Les dones a la història de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1988; Nash, Mary "Political Culture, Catalan Nationalism and the Women's Movement in Early Twentieth Century Spain". Women's Studies International Forum. Vol.19. Núms 12, gener-abril 1996; Sánchez Ferré, Pere. "Els orígens del feminisme a Catalunya". L'Avenç. 223, 1989.
2 Nash, M. "Experiencia y aprendizaje: la formación histórica de los feminismos en España". Historia Social. Núm.20. Tardor 1994.
3 "Programa. Asociación Nacional de Mujeres Españolas", a: A. Martín Gamero: (Ed.) Antología del feminismo. Madrid: Alianza, 1975. pàg. 196.
4 Ibid.
5 Monserdà, Dolors. Estudi Feminista. Orientacions per a la dona catalana. Barcelona: Lluís Gili, 1909. pàg. 4.
6 Institut Català de la Dona. Dolors Monserdà. Memorials ICD. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1997.
7 Les guerreres, 1908-1909. Carbó i pastel sobre paper. 26 x 29 cms. Col·lecció Carme Vidal de Martín. A Rudo, Marcy: Lluïsa Vidal, filla del modernisme. Barcelona: Edicions La Campana, 1996. pàg. 68. [Aquí no apareix aquest dibuix. El podeu veure si us descarregueu el fitxer en pdf]
8 Ainaud de Lasarte, Josep M. "Carme Karr i Alfonsetti. Feminista". Serra d'Or, març 1993.
9 Rudo, Marcy. Lluïsa Vidal, filla del modernisme. Barcelona: Edicions La Campana, 1996.
10 Cortada Andreu, Esther. Escuela mixta y coeducación durante la 2ª República. Madrid: Ministerio de Asuntos Sociales, 1988.
11 Karr, Carme. "De la misión social de la mujer en la vida moderna". Educación Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés. Barcelona: Librería Parera, 1916.
12 Karr, Carme. Cultura Femenina. Estudi i Orientacions. Barcelona, Tip. L'Avenç 1910, pàg. 29.
13 Vegeu Feminal setembre 1914, desembre 1909 i març 1912.
14 Karr, Carme. "De la misión social de la mujer en la vida moderna". Educación Femenina. Ciclo de conferencias desarrolladas en el Ateneo Barcelonés. Barcelona: Librería Parera, 1916.
15 Sobre el sufragisme radical anglès i la Sra. Pankhurst vegeu: Nash. Mary. Mujeres en el mundo. Historia, retos y movimientos. Madrid: Alianza editorial, 2004. pàgs. 118-125.
16 Vegeu: García Checa. Amelia: Ideología y práctica de la acción social femenina: Cataluña 1900-1930. Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 2001, en premsa.
17 Moreno Seco, Mónica. "Racionalismo y socialización femenina: vivir en laico" i Ramos, Ma Dolores. "Hermanas en creencias; hermanas en lucha. Mujeres racionalistas, cultura republicana y sociedad civil en la Restauración", a Arenal, Revista de historia de las mujeres. Vol.11. Núm. 2. juliol-desembre 2004.
18 Claramunt, Teresa: La mujer. Consideraciones sobre su estado ante las prerrogativas del hombre. Maó: Biblioteca El Porvenir del Obrero, 1905. Vegeu: Pradas Baena, M. Amalia: Teresa Claramunt - La "virgen roja" barcelonesa. Biografía y escritos. Barcelona: Virus Editorial, 2006.
19 L'Esquella de la Torratxa, 18 de gener de 1918. [Aquí no apareix aquest dibuix. El podeu veure si us descarregueu el fitxer en pdf]

Feu un cop d'ull al blog Sabers i pràctiques feministes, Una aproximació al moviment feminista de Catalunya, es tracta d'un recull excepcionalment acurat: https://sabersipractiquesfeministes.wordpress.com/capitols/el-moviment-feminista-a-catalunya/

FEMINISMES LLATINOAMERICANS

Tema Central: El movimiento de mujeres en América Latina Autoras: Gloria Guzmán e Irantzu Mendia, son investigadoras de Hegoa, Instituto de Estudios sobre Desarrollo y Cooperación Internacional. Universidad del País Vasco. UPV/EHU.

1. Origen y caracterización

El movimiento feminista en América Latina es sin duda, una de las expresiones más críticas y alternativas frente al pensamiento político, social y económico hegemónico. Más aún, dentro del movimiento social en AL es quizá el más propositivo y fortalecido en las últimas décadas, al haber conseguido cambios sustanciales en el plano tanto de las políticas públicas como de la propia concienciación de las mujeres de ser sujetas de derechos y protagonistas de la construcción de nuevos paradigmas de análisis y transformación de la realidad. Aunque en AL existe una historia de reivindicaciones y luchas por los derechos de las mujeres, son bastante coincidentes los análisis que sitúan el surgimiento de un movimiento de mujeres como tal en la década de los 70 y 80, caminando hacia una mayor identidad y construcción de agendas feministas en la década de los 90.

América Latina es el continente más desigual en términos económicos y sociales y, según el informe Panorama social de América Latina de la CEPAL (2006), los niveles de pobreza entre 2002 y 2005 se situaban en el 39,8% de la población. Además, la historia reciente de masivas violaciones de derechos humanos (miles de desapariciones forzadas, asesinatos, masacres, genocidios, etc.) es una de las mayores expresiones de la cultura política represiva de los poderes oligárquicos dominantes en la región, que explica la vigencia por muchos años de dictaduras militares en varios países del Cono Sur y en la mayoría de Centroamérica, donde además se han sufrido largas y cruentas guerras civiles.

El movimiento de mujeres toma cuerpo en estos complejos escenarios políticos, sobre todo coincidiendo con los contextos de transición de los regímenes militares autoritarios a procesos de democratización y de los conflictos armados a procesos de negociación y de paz. La génesis del movimiento de mujeres en AL está así estrechamente unida a las transiciones latinoamericanas y a su compromiso con el establecimiento de unos mínimos institucionales democráticos y con la construcción de las agendas de paz. En Centroamérica, por ejemplo, en tres de cinco países sucedían -entre las décadas del 80 y 90- procesos negociados para la estabilización política después de años de conflictos bélicos, y en los tres casos destaca la labor de las mujeres en la conquista de la paz (Informe Unifem, 2005). A este compromiso se unió una creciente conciencia feminista que trataba de colocar en la agenda política y social las demandas históricas que cuestionan la situación de subordinación de las mujeres. Este objetivo enfrentaba abiertamente la tendencia generalizada entre los movimientos sociales, movimientos de liberación y los partidos políticos de izquierda a priorizar el análisis y la lucha de clases y a postergar reiteradamente la consecución de la igualdad entre hombres y mujeres.

Por último, aún teniendo en cuenta los elementos similares en el origen del movimiento de mujeres en América Latina, otros factores de surgimiento, contexto y evolución han incidido en el desarrollo de una pluralidad de enfoques y características en su interior, de modo que no puede hablarse de un movimiento de mujeres monolítico y totalmente homogéneo sino que conviene destacar su enorme diversidad. A pesar de ello, algunos temas, redes y plataformas comunes a señalar son las siguientes:

2. Agenda y estrategias

- Los Derechos Sexuales y Reproductivos

La defensa de estos derechos, y de manera específica la lucha por la despenalización del aborto, ha generado una importante articulación de organizaciones de mujeres, como son la Red de Salud de las Mujeres Latinoamericanas, creada en 1984 por mujeres provenientes de trece países de la región para abordar temas como el embarazo en adolescentes, el VIH/SIDA y el aborto inducido; para formar recursos humanos de apoyo a la formulación de políticas públicas a través de la Universidad Itinerante; y para el monitoreo de los acuerdos del Programa de Acción de la Conferencia Internacional sobre la Población y el Desarrollo. Articulaciones similares están desarrollando campañas de gran calado como son Tu boca, fundamental contra el fundamentalismo o la Campaña por una Convención Interamericana de los Derechos Sexuales y los Derechos Reproductivos

Particular importancia cobra la Campaña 28 de septiembre, originada en el V Encuentro Feminista Latinoamericano y del Caribe celebrado en 1990 en Argentina, donde organizaciones feministas de diez países denominaron la fecha como el “Día por la despenalización del aborto en AL y el Caribe”. Según la investigación Panorama general del aborto clandestino en América Latina, cada año más de cuatro millones de mujeres tienen un aborto inducido en condiciones clandestinas y de riesgo debido a las leyes punitivas existentes en la región. A excepción de Cuba y Puerto Rico, la interrupción voluntaria del embarazo está penalizada, permitiéndose sólo en algunos supuestos. Sin embargo, países como Chile, y más recientemente El Salvador, Nicaragua y República Dominicana (en este último caso en septiembre de 2009), se han realizado reformas constitucionales que restringen la posibilidad de considerar ningún supuesto, al definir el derecho a la vida desde el momento de la concepción. Este panorama supone no sólo un grave problema de salud pública por el aumento de las muertes entre las mujeres más pobres, sino también un grave retroceso en materia del derecho de las mujeres a decidir sobre su propio cuerpo.

- La violencia contra las mujeres

La persistente violencia ejercida contra las mujeres, física, sexual o psicológica, hace de esta cuestión uno de los temas centrales de la lucha del movimiento de mujeres en AL. Según el Informe mundial sobre la violencia y la salud de la Organización Mundial de la Salud (OMS), AL es la segunda región con los índices más altos de muertes de mujeres por violencia, tanto en el ámbito rural como en el urbano, muertes que se producen y están relacionadas con un contexto general de desigualdad, discriminación e impunidad. El feminicidio, la forma más extrema de violencia contra las mujeres, es un fenómeno especialmente extendido en México y en América Central. Al respecto, desde el movimiento de mujeres se han elaborado documentos interesantes como Feminicidio en América Latina, presentado en 2006 ante la Comisión Interamericana de Derechos Humanos (CIDH).

Las estrategias de resistencia en este campo se centran principalmente en dos aspectos: en primer lugar, la visibilización de este grave problema que vulnera los derechos más fundamentales de las mujeres, combatiendo las prácticas culturales que no sólo invisibilizan sino que también legitiman la violencia contra las mujeres. A nivel regional, se han llevado a cabo diversas campañas, como el Llamado a la Acción, Violencia contra las mujeres. Una emergencia de salud mundial. En segundo lugar, la incidencia en las políticas nacionales para reformar o promover nueva legislación al respecto, y la supervisión del cumplimento por parte de los estados de los compromisos internacionales. Entre estos está la Convención Interamericana para Prevenir, Sancionar y Erradicar la Violencia contra la Mujer-Convención de Belém do Pará, celebrada en 1994 y ratificada en 1996 por todos los países del sistema interamericano.

- Movimiento de mujeres y anticapitalismo

El movimiento de mujeres latinoamericano tiene un especial protagonismo en el impulso de las acciones de la Marcha Mundial de las Mujeres (MMM), que es probablemente el movimiento de mayor consenso internacional frente a la crítica del capitalismo y sus consecuencias en la vida de las mujeres. Muestra de ello son las creativas protestas y propuestas realizadas por este movimiento a partir de 1995, desde la "gran marcha de las mujeres contra la pobreza" hasta los avances en los textos de campos para la tercera acción internacional a realizarse en 2010: autonomía económica de las mujeres; el bien común y los servicios públicos; paz y desmilitarización; y violencia hacia las mujeres. Algunas reflexiones destacables del MMM se recogen también en documentos como La financiación para el derecho a un desarrollo sustentable con equidad elaborado en 2002 como contribución al Foro Global de ONGs previo a la Conferencia de NNUU sobre Financiación para el Desarrollo de Monterrey, y las acciones en 2005 alrededor de la Carta Mundial de las Mujeres para la Humanidad.

La economía feminista es el marco teórico para uno de los ejes centrales de la MMM, como es la autonomía económica de las mujeres. Esta corriente de la economía crítica coloca la sustentabilidad de la vida humana y el bienestar colectivo en el centro de la organización económica y territorial por encima de la búsqueda de la rentabilidad económica. El análisis crítico anticapitalista que proviene del feminismo se suma a otros principios y prácticas de cuestionamiento del orden económico actual, como la economía solidaria y la soberanía alimentaria. Aportes interesantes en este campo son los artículos de varias feministas latinoamericanas, como Nalu Faria y Magdalena León en Mujeres y Cambio: Construir alternativas en la lucha, Alma Espino en Género y pobreza. Discusión conceptual y desafíos y Norma Sanchis en “La ceguera de género de la economía”, en el libro Mujeres en resistencia: experiencias, visiones y propuestas editado por Irene León.

Las condiciones de precariedad laboral, el acoso sexual, los despidos por embarazos y otras violaciones de los derechos laborales son también objeto de acción de las organizaciones de mujeres. En esta acción se enmarcan las investigaciones que denuncian las condiciones laborales de las mujeres, en particular en las maquilas. En México, el estudio Trabajadores de las nuevas tecnologías llama la atención sobre estas condiciones y la situación de confusión e indefensión en la que se encuentran las trabajadoras a la hora de identificar a quién demandar cuando sus derechos son vulnerados. En la misma línea, el informe Situación de los Derechos Humanos en las maquilas en América Central aporta datos por país sobre la industria maquiladora y verifica la persistencia de las violaciones de derechos humanos, en especial de las mujeres, ante la pasividad e incluso complicidad de los respectivos gobiernos. Ante esta desprotección, las organizaciones de mujeres impulsan sobre todo plataformas de contraloría social y denuncia, como la Concertación por un Empleo Digno en la Maquila (CEDM) y la Campaña Regional Contra la Flexibilidad Laboral.

Los Tratados de Libre Comercio firmados en la región, NAFTA (EEUU-Canadá-México) y CAFTA (EEUU-CA), han tenido efectos negativos en la calidad de vida de las mujeres; frente a ello, las mujeres han constituido importantes articulaciones como “Mesoamericanas en Resistencia por una Vida Digna”, integradas por organizaciones desde México hasta Panamá, que se han posicionado en contra de las políticas neoliberales y exigido -junto con otros movimientos sociales- la no ratificación de este tipo de tratados. Ver: Declaración encuentro mesoamericano de mujeres, Mesoamericanas por una vida digna,...Mesoamericanas...frente a acuerdo de asociación Unión Europea y CA,

- Participación política y reconceptualización democrática

Otro de los temas principales de la agenda del movimiento es la lucha por la participación igualitaria en todos los espacios de toma de decisiones políticas, en los cuales las mujeres están claramente sub-representadas. Dentro de la lucha por el ejercicio pleno de la ciudadanía política de las mujeres se sitúan la demanda de “cuotas” en las elecciones de representantes y la formación de líderes sociales y comunitarias para su acceso a los distintos niveles institucionales, desde los gobiernos municipales hasta los parlamentos.

El Informe Regional sobre la Participación política de las mujeres en América Latina (2007) ofrece tanto una mirada panorámica respecto del acceso y la participación de las mujeres latinoamericanas en las instancias del poder político en los últimos años. Sin embargo, las estrategias del movimiento por la equidad trascienden el objetivo de la mayor presencia de mujeres en política para reivindicar más bien cambios en las agendas políticas de los países e incluso cambios en la propia concepción dominante de la política y la democracia, que actualmente continúa siendo generadora de políticas neoliberales, militaristas y fundamentalistas.

Frente a estas políticas que impiden la construcción de ciudadanías verdaderamente democráticas, desde algunos sectores del movimiento se defiende una propuesta de Democracia Radical que, en palabras de Gina Vargas, supone “recuperar la democracia no sólo como sistema de gobierno, sino como una forma de organización de la vida social, tanto en los niveles materiales como simbólicos, en lo público como en lo privado, en lo local como en lo global".

3. Algunos debates del movimiento

El movimiento de mujeres ha demostrado tener una destacable capacidad de revisión de las propias estrategias y enfoques. Uno de los espacios para esta revisión lo han constituido los Encuentros Feministas de América Latina y el Caribe, que se han sucedido -cada dos/tres años- desde 1981 (Bogotá) hasta el más reciente en 2009 (México) y que reúnen a unas 1500 mujeres de todo el continente. Ya en 1987, en el marco del IV Encuentro, se discutió un documento sobre los "mitos del movimiento feminista" que permitió repensar algunas de las propuestas políticas.

Uno de los debates más controvertidos dentro del movimiento tiene que ver con el cuestionamiento de la institucionalización del feminismo y el consecuente riesgo de pérdida de su contenido político. La mexicana Francesca Gargallo, en su libro sobre las Ideas Feministas Latinoamericanas, expone una fuerte crítica sobre «la pérdida de radicalidad y autonomía del movimiento feminista en México y AL, y la "mediatización" de la lucha de liberación de las mujeres ante el auge de los estudios académicos de "género", y la mayor presencia de "expertas" en el tema en las instituciones públicas».

Otras voces que también se expresan en contra de la institucionalización del feminismo se encuentran dentro de la vertiente denominada feminismo autónomo. En particular, dentro de los colectivos lésbicos, Ochy Curiel en el documento Subvirtiendo el patriarcado desde una apuesta lésbica-feminista preparado para el X Encuentro en Sao Paulo, 2005, defiende que «la democracia sigue siendo hoy más que nunca un concepto patriarcal y liberal que se presenta como (...) la aspiración de sujeto ilustrado que el feminismo de la segunda ola tanto criticó, por haberse instalado desde una masculinidad blanca, heterosexual y con privilegios de clase». El objetivo, por tanto, no es trabajar desde y con las instituciones públicas sino más bien subvertir el orden democrático actual sustituyéndolo por una nueva utopía feminista.

En relación al debate planteado entre el llamado feminismo institucional y el feminismo autónomo, la uruguaya Lucy Garrido plantea la necesidad de superar esta tensión mediante estrategias que combinen la radicalidad con apuestas de institucionalización política de las demandas fundamentales del movimiento de mujeres. Tal como lo expone: «La radicalidad, la rebeldía, no sólo no se oponen a la capacidad de propuesta, sino que son su motor. Para conseguir al menos “algunas” reformas necesitamos planteos radicales y fuerza que nos obligue a avanzar más aún (...). Pero si desdeñamos esas “algunas” reformas (...) y no logramos que la vida de las mujeres vaya mejorando, entonces, un día miraremos hacia atrás y estaremos solas. Muy autónomas y radicales, pero muy solas» (ver Los malestares del feminismo latinoamericano: una nueva lectura, de Maruja Barrig).

Lecturas y recursos Web recomendados

• GARCÍA, Carmen Teresa y VALDIVIESO, Magdalena: Una aproximación al Movimiento de Mujeres en América Latina, OSAL-Observatorio Social de América Latina, año VI, no. 18, CLACSO-Consejo Latinoamericano de Ciencias Sociales, Buenos Aires, enero de 2006.
• CLADEM: Los Derechos Sexuales y Reproductivos: condición para la democracia y la ciudadanía plena. Documento de posición del Grupo de Trabajo “Derechos Sexuales y Reproductivos” del Comité Latinoamericano para la Defensa de los Derechos de la Mujer. Foro Social Mundial, Caracas, Venezuela, enero de 2006.
• CEPAL: ¡Ni una más! El derecho a vivir una vida libre de violencia en América Latina y el Caribe, octubre de 2007
• HEGOA/ACSUR Las Segovias: El espacio crítico feminista. Alianzas entre ONGD y organizaciones de mujeres latinoamericanas, 2008.
• JAQUETTE, Jane S.: Los movimientos de mujeres y las transiciones democráticas en América Latina, Instituto Interamericano de Derechos Humanos.
• REMTE-Red Latinoamericana de Mujeres Transformando la Economía: Planteamiento político de las mujeres. Documento elaborado por varias redes y federaciones de organizaciones de mujeres y feministas de América Latina con motivo de la Cumbre de la Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (ALBA), Cochabamba, 16 y 17 de octubre de 2009.
• SEGATO, Rita Laura: Territorio, soberanía y crímenes de segundo estado: la escritura en el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez.

Páginas web recomendadas

• Agenda de las mujeres: Portal de las mujeres argentinas, iberoamericanas y del Mercosur.
• América Latina en Movimiento: Portal de la Agencia Latinoamericana de Información (ALAI) con una amplia base de datos sobre aspectos diversos de la realidad latinoamericana. Entre los temas especiales destacan: Foro Social Américas/Foro Social Mundial, mujeres; soberanía alimentaria; guerra y paz; integración; y crisis económica.
• : Portal del Programa de las Naciones Unidas para el Desarrollo (PNUD) especializado en gestión del conocimiento para la equidad de género.
• CLADEM: Página web del Comité de América Latina y el Caribe para la Defensa de los Derechos de la Mujer.
• ISIS International: Servicio de Información y Comunicación de las Mujeres.
• Mujeres Latinoamericanas en Cifras: Enlace de la Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales (FLACSO) con información y datos estadísticos sobre la situación de las mujeres en todos los países de América Latina.
• Púlsar: Portal de la agencia informativa de la Asociación Mundial de Radios Comunitarias (AMARC)-América Latina y Caribe, que contiene información de actualidad acompañada por extractos de audio sobre varios temas: movimientos sociales, libre comercio, derechos humanos, pueblos originarios, comunicación, Latinoamérica, bienes comunes, mujeres, estado y Foro Social Mundial.
• UNIFEM: Sitio web del Fondo de Desarrollo de las Naciones Unidas para la Mujer.>
• HEGOA. Centro de Documentación.Sección de enlaces seleccionados.

FEMINISMES ÀRABS

Las mujeres del mundo árabe: una mirada desde el feminismo

09/06/2016 publicat per lavaca

Wassyla Tamzali (Béjaia, Argelia, 1941) ha dirigido durante 20 años diversos programas de la Unesco sobre los derechos de las mujeres. Esta abogada denuncia el papel de la religión como elemento de control. Una nota de Periódico Diagonal, de España.

La abogada argelina y feminista, en la Casa Árabe de Madrid

Wassyla Tamzali (Béjaia, Argelia, 1941) ha dirigido durante 20 años diversos programas de la Unesco sobre los derechos de las mujeres. Esta abogada denuncia el papel de la religión como elemento de control.

Los medios occidentales difunden una imagen de las mujeres árabes como mujeres oprimidas. ¿Qué hay de mito y qué hay de realidad?

Hay una realidad: la única región del mundo que rechaza reconocer el principio de la igualdad de los hombres y las mujeres son las regiones del mundo que dicen pertenecer al islam. He dicho reconocer, porque en muchas regiones del mundo que reconocen la igualdad no la aplican. Pero el primer paso de reconocer la igualdad de los hombres y las mujeres en la sociedad no se ha dado en los países árabes. Sin embargo, hay una utilización por los medios de esa imagen de la mujer árabe. Los medios no están realmente interesados por la realidad de las cosas, sino por la diferencia. Es eso lo que les interesa. Por ejemplo, si en esta sala hay cien mujeres árabes de las que hay dos con velo, van a fotografiar a las dos mujeres con velo y no a las otras 98. Me ocurrió en España. Cuando inauguramos un centro de mujeres árabes en Madrid, éramos unas 200 mujeres, muchas españolas de origen magrebí, y vinieron tres mujeres de la mezquita para participar en el proyecto. Y al día siguiente todos los periódicos las habían fotografiado a ellas.

Telefoneamos a todos los periodistas, y tuvimos una respuesta terrible de un gran periódico, que nos dijo “pero hemos fotografiado a las mujeres con velo porque así no podemos equivocarnos, son marroquíes”. ¿Qué interesa a la prensa? No es tanto la condición de las mujeres árabes, sino lo que las diferencia de la condición de las mujeres occidentales. Si muestras que hay una sola manera de ser, prácticamente haces una definición racista de un pueblo.

La mujeres jugaron un papel importante en las revoluciones árabes. ¿Qué queda de aquello?

Túnez y Egipto son los dos países interesantes para analizar. En Egipto hubo una revolución rápidamente cubierta por una contrarrevolución. De Egipto todo el mundo guardó la imagen de la mujer que fue violada en la plaza. Esa imagen circuló mucho y fue interpretada de manera distinta. Los que estaban contra las revoluciones utilizaron esta imagen para mostrar que las revoluciones iban a ser peores que la situación en ese momento. Para la gente como yo, feminista, demócrata, no es la revolución la que violó a esa mujer. Es la contrarrevolución. Publicaron fotos de mujeres sin sujetador en la plaza de Tahrir, y las mujeres se quedaron en casa. Utilizaron el elemento sexual como un medio de opresión, para que las mujeres se queden en casa.

En segundo lugar, las revoluciones árabes me han hecho pensar en el deshielo de los glaciares. La gente ha dicho “es la primavera”, luego dijeron “es el otoño, el invierno”. Yo diría que es el deshielo. Es decir, que durante 50 años esas sociedades han estado bloqueadas, han estado heladas, sepultadas bajo capas de hielo: el nacionalismo, el islam, la policía, el Ejército… La revolución hizo que el hielo se fundiera.

En el caso de Túnez hemos visto que la revolución se abría sobre un mundo en el que el lugar de las mujeres era primordial. Cuando los islamistas llegaron al poder, cuando quisieron cambiar en la constitución la palabra “igualdad” por la palabra “complementariedad”… todos los tunecinos bajaron a la calle, no sólo las mujeres, y también las mujeres con velo. No se puede imaginar la revolución con una mujer que va a volver al hogar, no es posible.

¿Qué opina del feminismo islámico?

No existe. Es imposible. Puedes ser musulmana y feminista, pero no puedes hacer feminismo con el islam. En primer lugar, el papel de la religión no es el feminismo y no es la democracia. No se puede querer que la religión haga lo que no le corresponde. La religión conduce a la espiritualidad o a la moral y puedes estar a favor o en contra. El feminismo es otra cosa. El feminismo no habla de moral. Habla de libertad.

Sabemos que históricamente, por tomar como ejemplo el cristianismo, ha hecho falta que el movimiento feminista se confronte violentamente con la Iglesia para poder avanzar. Por ejemplo, con el aborto, con el divorcio. En un momento dado, en la religión hay un obstáculo que sólo se puede superar saliendo de esa idea conservadora. ¿Estás contra la poligamia? Entonces di que estás contra la poligamia, di “soy musulmana pero estoy contra la poligamia porque mi conciencia me lo prohíbe”. No hay que explicar que la poligamia es una mala interpretación del islam. Pero las feministas islámicas retoman un viejo discurso que ya vimos en los años 70 para explicar el lugar de la poligamia en el Corán y decir que no existe.

El trabajo que hacen sobre la interpretación ya se hizo en los años 70, y en 30 años se explicó todo, también se usó la lingüística, todos los medios modernos, para tratar de comprender lo que estaba escrito en el Corán, para extraer elementos a favor de las mujeres. ¿Por qué se hizo esto? Se hizo porque querían llegar a las mujeres que creían en dios y en la religión. Y a esas mujeres había que hablarles, darles argumentos. Pero una vez que ya no hubo más pasos que dar, se decidió dejar de lado la religión porque no se puede reducir el islam a una interpretación jurídica, y no es el objetivo del islam reglamentar la familia.

En segundo lugar, es peligroso. Primero porque es un movimiento que nació para deslegitimar el feminismo. Y porque reúne una serie de imágenes sobre el mundo femenino en el mundo árabe. Es decir, volviendo a los medios, ellas van hacia los medios y los medios van hacia ellas. Hay hoy una especie de conspiración general que quiere que una mujer árabe sea una mujer con velo, pero el velo es un símbolo de opresión, lo mires por donde lo mires. Yo no estoy contra el velo, estoy contra el discurso sobre el velo. Porque una mujer que quiere estar oprimida, tiene derecho a estarlo, no puedo obligarla a ser libre, pero hacer un discurso de libertad sobre el velo es peligroso.

Tras las revoluciones, parece haber una situación de regresión en el mundo árabe… ¿Cuál es la situación en Argelia?

Los movimientos no son fuertes, porque en Argelia hay un régimen político que ha roto la sociedad civil. El movimiento feminista no es fuerte, pero sigue habiendo un movimiento de las mujeres. Y hoy el contexto político, el contexto internacional, no es muy favorable a un discurso sobre los derechos de las mujeres, porque hoy tenemos preocupaciones graves por las que los derechos de las mujeres pasan a un segundo plano. Desgraciadamente es así. Porque en menos de diez años se han destruido cuatro países árabes importantes, entre ellos Iraq y Siria, el corazón de la civilización mediterránea, y Libia y Yemen. Otra preocupación es el camino tomado por El Cairo, que en vez de ir hacia adelante, ha vuelto atrás. Han hecho un poco lo mismo que hicieron en Argelia en el año 2000 cuando los islamistas fueron elegidos y los militares volvieron a tomar el poder.

La situación tunecina es la que trae esperanza, aunque sea muy difícil. Pero trae esperanza porque continúa y está viva. En Argelia la sociedad civil está empezando a organizarse. Yo trabajo mucho en el ámbito del arte, porque el discurso político no existe ya, así es que me centré en el arte contemporáneo, la escena artística argelina, que nos permite comprender mejor la situación. Hay un discurso muy rico sobre las mujeres, sobre la democracia, sobre el individuo, que están en el interior de esas expresiones artísticas, y hay una movilización, aunque no sea grande, incluso en los pueblecitos, hay asociaciones culturales que se han creado. La cultura parece ser hoy el territorio sobre el que se ha concentrado un poco la vitalidad de la sociedad.

FEMINISMES AFRICANS